Categories

Entrada publicada a:

dijous, 20 de juny de 2019

Identifiquen un mecanisme per millorar el trasplantament d’illots pancreàtics en diabetis tipus 1

La primera causa de pèrdua dels illots pancreàtics trasplantats és la baixa capacitat per crear nous vasos que permetin l’arribada de nutrients a les cèl·lules. Aquest és un dels principals motius pels quals aquest trasplantament falla en el tractament de la diabetis tipus 1. Investigadors de l’IDIBAPS i de la Universitat de Barcelona han liderat un estudi que identifica una proteïna com a potencial moduladora de la revascularització dels illots pancreàtics. Els investigadors han demostrat, en ratolins diabètics trasplantats amb illots d’altres animals o amb illots humans, que els empelts que no tenen aquesta proteïna experimenten una major revascularització, amb el que les cèl·lules són viables i hi ha una recuperació dels nivells de sucre normals i de la tolerància a la glucosa.

L’estudi l’han coordinat Ramon Gomis, cap del grup Illots pancreàtics: biomarcadors i funció de l’IDIBAPS, catedràtic de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona i investigador del CIBERDEM, i Rosa Gasa, investigadora del mateix grup. El primer autor del treball, publicat a la revista Science Translational Medicine, és Hugo Figueiredo, investigador del grup de l’IDIBAPS.

Medicina regenerativa per al tractament de la diabetis tipus 1

Una de les estratègies emprades per al tractament de la diabetis tipus 1, basada en la medicina regenerativa, és el trasplantament d’illots pancreàtics, uns cúmuls formats per diferents tipus de cèl·lules  amb funció endocrina que produeixen hormones com la insulina i el glucagó. En la diabetis de tipus 1 les cèl·lules beta dels illots, les encarregades de la producció de la insulina, són destruïdes de forma selectiva per un procés autoimmune.

És per aquest motiu que el trasplantament d’illots pot restablir la funció fisiològica en pacients amb aquest tipus de diabetis. “Tot i que aquest trasplantament es fa en alguns centres, té algunes limitacions, com l’administració crònica d’immunosupressors, i s’aplica en aquells casos en els que la malaltia està mal controlada. Ara per ara, només s’indica en el  context d’un trasplantament de ronyó i s’opta per fer un trasplantament doble vascularitzat de ronyó – pàncrees”, explica Ramon Gomis, coordinador de l’estudi.

Hi ha dos reptes que s’han de superar en el context del trasplantament dels illots que estan relacionats amb l’administració crònica d’immunosupressors i amb el fet que l’empelt no es revascularitza de forma adequada, amb el que els nutrients i l’oxigen no li arriben. Aquesta deficiència provoca que els illots deixin de ser viables i morin.

L’entorn normal dels illots està format per una xarxa densa de capil·lars responsable del transport d’oxigen, hormones i nutrients cap als illots i del transport de les hormones generades cap al torrent sanguini. Per preparar el trasplantament, els illots se separen de la seva xarxa vascular, amb el que després de ser trasplantats la seva correcta funció i supervivència depenen de la capacitat de creació de nous vasos cap al sistema vascular del receptor. “L’implant d’illots es revascularitza, però no lo suficientment ràpid. En l’article ens hem centrat en aconseguir que en el moment del trasplantament es creïn els vasos suficients per mantenir els illots en condicions òptimes i millorar l’èxit d’aquesta estratègia per al tractament de la diabetis tipus 1”, apunta Rosa Gasa, coordinadora del treball.

Millorar la revascularització, un dels reptes

En l’estudi, publicat a la revista Science Translational Medicine, els investigadors han identificat una diana molecular que permetria que els illots pancreàtics trasplantats fossin viables. Es tracta d’un enzim que es troba a totes les cèl·lules, també a les cèl·lules beta pancreàtiques. Els estudis s’han realitzat en ratolins diabètics als que se’ls han trasplantat illots d’altres ratolins o illots humans. Els resultats demostren que la inhibició d’aquest enzim, una fosfatasa anomenada PTP1B, provoca una major revascularització, el que es tradueix en una millor funcionalitat i supervivència dels illots. Això succeeix tant si els illots trasplantats són d’altres ratolins com si es tracta d’illots humans.

Amb la seva inhibició, es promou l’activitat del factor de creixement pro-angiogenic VEGF que facilita la creació de nous vasos sanguinis i, per tant, fan que l’empelt es revascularitzi i sigui viable. “La regulació de la revascularització la indueixen la hipòxia o la manca de nutrients i la inhibició de la fosfatasa amplifica aquesta resposta. En el moment en què desapareix l’estímul, s’atura la creació de nous vasos sanguinis”, explica Rosa Gasa.

Aquest article constitueix una prova de concepte que pot portar a eliminar un dels motius que fan que el trasplantament d’illots pancreàtics falli. Existeixen inhibidors de PTPB1 o de fosfatases menys específiques i el següent pas serà provar aquests inhibidors en el trasplantament d’illots en humans i valorar-ne l’èxit”, conclou Ramon Gomis.

Referència de l’estudi:

Targeting pancreatic islet PTP1B improves islet graft revascularization and transplant outcomes
Hugo Figueiredo, Ana Lucia C. Figueroa, Ainhoa Garcia, Rebeca Fernandez-Ruiz, Christophe Broca, Anne Wojtusciszyn, Rita Malpique, Rosa Gasa, Ramon Gomis.
Science Translational Medicine  19 Jun 2019: Vol. 11, Issue 497, eaar6294. DOI: 10.1126/scitranslmed.aar6294

Comparteix aquesta entrada

  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • email
  • LinkedIn
  • StumbleUpon

    Els comentaris estan tancats.