Categories

Entrada publicada a:

dimecres, 22 de març de 2017

Un estudi internacional participat pel Clínic mostra l’eficàcia i seguretat a llarg termini de l’imatinib en el tractament de la leucèmia mieloide crònica


L’eficàcia i la seguretat a llarg termini dels inhibidors de la tirosincinasa BCR/ABL (ITKs) en el tractament dels pacients amb leucèmia mieloide crònica (LMC), són uns dels principals objectius de la recerca actual en aquesta malaltia. En aquesta línia s’emmarca l’estudi IRIS (International Randomized Study of Interferon and STI571), que ha seguit durant més de 10 anys  als primers pacients amb LMC que van rebre imatinib, el primer ITK introduït en la LMC i que continua essent el més utilitzat com a tractament de primera línia. Els resultats a llarg termini d’aquest estudi, en el que hi ha participat i figura com a autor el Dr. Francisco Cervantes, consultor sènior del Servei d’Hematologia de l’Institut Clínic de Malalties Hematològiques i Oncològiques (ICMHO) i cap de l’equip IDIBAPS Hemato-Oncologia, s’han publicat recentment a The New England Journal of Medicine. Es dóna el fet sense precedents que aquest estudi ha generat, des dels primers resultats publicats en 2003, quatre articles originals d’aquesta publicació científica.

La LMC és una neoplàsia mieloproliferativa crònica en la qual la medul·la òssia produeix un excés de granulòcits (un tipus de leucòcits o glòbuls blancs) anòmals. Es diagnostica per la troballa d’un augment dels leucòcits en sang, juntament amb la presència d’un cromosoma anormal (el cromosoma Filadelfia o Ph) i de l’oncogen BCR/ABL en les cèl·lules sanguínies. La LMC presenta una fase inicial que, si no es tracta amb els ITKs, tendeix a evolucionar en pocs anys a una fase d’acceleració i finalment a la denominada crisi blàstica, en la que la malaltia es converteix en una leucèmia aguda que no sol respondre al tractament.

Anteriorment a la introducció dels ITKs, la supervivència mitjana a partir del diagnòstic de la LMC era d’aproximadament 5 anys. Els ITKs ataquen exclusivament a les cèl·lules leucèmiques, produint una intensa disminució de les mateixes fins que nomes són detectables mitjançant tècniques de biologia molecular molt sensibles, situació que es coneix com a resposta molecular. Entre els diversos ITKs disponibles en l’actualitat, imatinib continúa essent el més utilitzat per la seva eficàcia i, sobretot, per la seguretat a llarg termini, tal com es demostra a l’estudi. Així, als 10 de seguiment, més del 83% dels pacients seguien vius i, dels qui van morir, la majoria va ser per causes no relacionades amb la malaltia, és a dir, les mateixes causes que la població en general d’aquesta edat.

L’objectiu de l’estudi IRIS, promogut per Novartis i en el que es van incloure pacients amb LMC de 177 centres de 16 països, va ser analitzar l’eficàcia i seguretat de l’imatinib. Per a això, es va realitzar un seguiment durant quasi 12 anys (de l’any 2000 al 2012) a 1.106 pacients de 18 a 70 anys, que havien estat diagnosticats de leucèmia mieloide crònica en fase crònica dins els 6 mesos anteriors a la seva inclusió en l’estudi i que no havien rebut tractament previ, excepte hidroxiurea. Els pacients es van distribuir aleatòriament en dos grups: un que va rebre imatinib i l’altre interferon alfa més citarabina, el tractament de primera línia de la LMC en aquella èpòca, a exepció del trasplantament al·logènic de progenitors hemopoètics emprat llavors en els pacients més joves.

Els primers resultats de l’IRIS van mostrar que imatinib era notablement més eficaç i presentava menys efectes secundaris que l’interferon alfa combinat amb citarabina. Així, a l’any i mig de seguiment, la taxa de respostes citogenètiques completes (és a dir, 0% de cèl·lules cromosoma Filadelfia positives en la medul·l òssia) va ser del 76,2% en el grup tractat amb imatinib, enfront del 14,5% en el grup que va rebre interferon alfa més citarabina; igualment, la supervivència lliure de progressió de la malaltia en la fase blàstica va ser del 96,7% en el primer grup, enfront del 91,5% en el segon. Aquestes diferències en els resultats van conduir a l’aprovació de l’imatinib com a tractament de primera línia de la LMC i a replantejar-se l’objectiu de la investigació, redirigint l’atenció cap a les millores en el pronòstic dels pacients assignats d’entrada al tractament amb imatinib.

Els resultats a llarg termini de l’estudi IRIS mostren que la meitat dels pacients (un 48,3%) van completar el tractament de l’estudi; un 82% va aconseguir una resposta citogenètica completa i la supervivència global als 10 anys va ser del 83,3%. Els investigadors conclouen, doncs, que l’eficàcia de l’imatinib persisteix en el temps i que l’administració a llarg termini d’aquest ITK no s’associa a efectes secundaris clínicament rellevants. En aquest sentit, s’ha de senyalar que, si bé els ITKs de segona generació (com nilotinib i dasatinib) produeixen respostes més ràpides que imatinib, això no s’ha traduït en diferències en la supervivència a llarg termini i, en canvi, sí en taxes de toxicitat severa notablement més altes.

Referència: Long-Term Outcomes of Imatinib Treatment for Chronic Myeloid Leukemia“. Andreas Hochhaus, M.D., Richard A. Larson, M.D., François Guilhot, M.D., Jerald P. Radich, M.D., Susan Branford, Ph.D., Timothy P. Hughes, M.D., Michele Baccarani, M.D., Michael W. Deininger, M.D., Ph.D., Francisco Cervantes, M.D., Satoko Fujihara, Ph.D., Christine-Elke Ortmann, M.Sc., Hans D. Menssen, M.D., Hagop Kantarjian, M.D., Stephen G. O’Brien, M.D., Ph.D., and Brian J. Druker, M.D., for the IRIS Investigators. N Engl J Med 2017; 376:917-927: March 9, 2017: DOI: 10.1056/NEJMoa1609324.

Comparteix aquesta entrada

  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • email
  • LinkedIn
  • StumbleUpon

    Els comentaris estan tancats.