divendres, 21 de juny de 2013

Crida a un nou consens internacional per a determinar la mort, a l’ESA 2013

Els criteris emprats per a diagnosticar la mort, tant per criteris cardiocirculatoris com neurològics, en un pacient estan subjectes a la variabilitat i per tant poden ser controvertits. Els anestesiòlegs intervenen de forma important en els procediments relacionats amb la seva determinació, i per tant han de tenir coneixements específics sobre els criteris mèdics, ètics i legals de la definició de mort. Demanar un consens internacional en aquests criteris va ser l’objectiu principal de la taula rodona “Update on determination of death: experts call for international consensus que va tenir lloc en el marc del congrés que l’ESA (European Society of Anaesthesia) ha celebrat a Barcelona a principis de juny i en la que hi va participar, entre d’altres experts, el Dr. Ricard Valero, del servei d’Anestesiologia del Clínic i professor de la UB.

Juntament amb el Dr. Alex R. Manara, de Bristol (Regne Unit) i Francesco Procaccio de Verona (Itàlia), el Dr. Valero va analitzar les diferències de criteris en la determinació de mort cerebral i circulatòria que s’han donat al llarg de la història. Abans dels avenços tecnològics dels últims cinquanta anys, el decés es diagnosticava per la presència del coma, l’apnea i la manca del pols. L’aturada dels sistemes respiratori o cardiovascular conduïen al diagnòstic de mort. Però l’establiment al llarg del segle XX dels criteris que determinen la mort neurològica (del cervell) ha representat un canvi significatiu en relació al mètode tradicional. Segons el Dr. Valero, avui dia , per diagnosticar la mort per criteris neurològics, “és essencial demostrar un coma irreversible, l’absència de resposta als estímuls i l’absència de reflexes cerebrals (inclosa la capacitat de respirar), una vegada s’ha descartat tot allò que podria interferir en el diagnòstic. No obstant això, diversos estudis han demostrat que no hi ha un consens universal sobre quins son els criteris específics de diagnòstic, quants i quins reflexes s’han d’examinar, quins han de ser els períodes d’observació i l’ús de proves addicionals per a confirmar la mort.”

En termes generals, aquest és un debat que implica a tots els metges. Però, segons el Dr. Valero, els anestesiòlegs, els intensivistes, els neuròlegs i els neurocirurgians són els especialistes més comunment implicats en determinar la mort en un context clínic, i per tant  és entre aquests especialistes en els que aquesta qüestió adquireix una major rellevància.

Comparteix aquesta entrada

  • del.icio.us
  • Facebook
  • Google
  • E-mail this story to a friend!
  • LinkedIn
  • Technorati
  • TwitThis
  • Meneame
  • StumbleUpon

Els comentaris estan tancats.