dimarts, 24 de juliol de 2012

Avenços en el maneig de la Síndrome de Sjögren

María del Pilar Brito, Xavier Bosch, Antoni Sisó-Almirall y Manel Ramos-Casals.Considerada de difícil diagnòstic ja que els seus símptomes afecten poc a la qualitat de vida del pacient, la Síndrome de Sjögren presenta grans reptes per a la medicina actual. Així ho demostren investigadors de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS)Hospital Clínic, i del Consorci d’Atenció Primària de Salut de l’Eixample (CAPSE) de Barcelona, en coordinació amb especialistes de la Societat Espanyola de Medicina Interna (SEMI ), en un article de revisió publicat a British Medical Journal (BJM). Hi destaquen la importància en la millora del diagnòstic, així com la necessitat d’actualitzar les guies de pràctica clínica i coordinar els diferents nivells de l’atenció sanitària implicats en el seu abordatge.La síndrome de Sjögren és una malaltia autoimmune que afecta principalment les glàndules que produeixen líquid com la saliva, les llàgrimes, la mucosa de la laringe o la tràquea, i les secrecions vaginals. El seu principal símptoma és la sequedat ocular i oral. Poden passar fins a 10 anys per al seu diagnòstic ja que els seus símptomes afecten relativament poc a la qualitat de vida de qui el pateix – generalment dona d’entre 55 i 65 anys-, que es consulta reiteradament en atenció primària per la sequedat de l’ull, la boca i fins i tot pell; llavors pot derivar a un especialista. Aquest és el cas de la Síndrome de de Sjögren primària. En un altre grup de pacients també pot associar-se a una altra malaltia com l’artritis reumatoide, és la denominada síndrome de Sjögren secundari, que s’acompanya de dolor crònic.

El Dr. Manel Ramos-Casals, de l’IDIBAPS destaca en un article publicat a Diario Médico el dimecres 18 de juliol que “el sistema immunològic és clau a l’hora d’explicar per què apareix aquesta malaltia, ja que està alterat per mecanismes que desconeixem en les persones que la pateixen i, en comptes de defensar-nos, ataca teixits i òrgans propis. A més, en ser sistèmica, pot afectar a qualsevol lloc o òrgan, tot i que la seva principal manifestació sigui la sequedat de mucoses”.

Per la seva banda, el Dr. Antoni Sisó-Almirall, metge de família i director de la Unitat d’Investigació del CAPSE, destaca en el mateix article de Diario Médico, que “per aquesta malaltia hi ha poca o nul·la coordinació entre nivells. És un aspecte que cal potenciar perquè, a dia d’avui, no hi ha cap iniciativa ni per la síndrome de Sjögren ni per a altres malalties de característiques autoimmunes o de etiopatogènia autoimmune com el lupus eritematós sistèmic, la polimiàlgia reumàtica, l’arteritis de Horton o l’esclerodèrmia”.

Les guies de pràctica clínica per malalties autoimmunes per a atenció primària vigents daten de l’any 2007. Els autors de la publicació del BJM centren els seus esforços a renovar l’última edició, i incloure les últimes teràpies basades en anticossos monoclonals i altres tractaments biològics per combatre la Síndrome de Sjögren i altres malalties autoimmunes.

Comparteix aquesta entrada

  • del.icio.us
  • Facebook
  • Google
  • E-mail this story to a friend!
  • LinkedIn
  • Technorati
  • TwitThis
  • Meneame
  • StumbleUpon

Els comentaris estan tancats.